Escalfant motors

18 ag.

D’aquí a dues setmanes comencem la campanya de 2014.

Amb moltes incerteses sobre econòmiques però amb les ganes de continuar la nostra recerca. Aquest any hem aconseguit l’aprovació d’un projecte per a quatre anys que ens permetra treballar sense problemes financers fins el 2017. El títol és: Comunitats de muntanya a l’Alta Edat Mitjana: Pirineu i Prepirineu català (s. V-IX).

En aquest projecte hi hem incorporat investigadors/es com la Rosa Lluch (IRCVM – UB) que ens aportarà els seus coneixements sobre món rural; la Mireia Comas (IRCVM – UB), que ens donarà un cop de ma amb temes documentals; la Maria Soler (IRCVM – UB), de la que ens seran molt útils els seus coneixements sobre estudis de territori; la Jordina Sales (IRCVM – UB), especialitzada en església de l’antiguitat tardana i en la transició a l’AEM. També participen en el projecte Jordi Bolòs (U. de Lleida) especialista en paisatges històrics principalment medievals i Margarita Fernández Mier (U. de León) que ha treballat en espais de muntanya del nord de la península.

A més comptem amb els membres de l’equip que ja porten participant una cola d’anys. En l’àmbit d’arqueologia i restauració: Walter Alegría, Isabel Hidalgo, Silvia Marín. A documentació: Pau Castell i Carme Muntaner. A Informàtica: Borja Tàpia.

Disposarem, també, d’altres col·laboradors en diferents àmbits com el Marc Fernández Ferrer en informàtica, el qual està aplicant el GIS a la zona del Baix Montseny; en Climent Miró que treballa el monacat altmedieval a la zona de l’Urgell; la Laura de Castellet que estudia la zona de l’alt Cardener i la Sabina Batlle que vol treballar la zona del Boumort.

Cap a principis de l’any vinent està previst realitzar una reunió de treball per planificar la recerca que portarem a terme.

Esperem poder incorporar altres persones interessades en aquest tema durant aquests quatre anys i desitgem obtenir uns bons resultats d’aquesta recerca.

Recordeu que esteu convidats a participar i visitar els jaciments que excavarem aquest any: Els Altimiris i Sant Martí de les Tombetes.

A reveure.

Marta

Anuncis

Campanya de 2013

3 gen.

Amb retard, com sempre, us informo sobre la campanya del 2013. Ja ha estat la desena i per això els companys de l’equip em van fer una broma molt ben preparada. Enterrada en les proximitats d’un difunt, van deixar aquesta sibella que van adquirir no se on i van envellir gràcies a les males arts dels nostres experts en restauració.Image

Maca eh!!! però FALSA!!!!

Mai més em sentireu demanar que trobeu una sibella amb un lleó rampant!!!! ho prometo. A part d’això, com és habitual, la campanya va estar fantàstica, especialment pel personal, cada dia més entranyable, i per la capacitat d’adaptació dels novells que, per norma general, saben integrar-se sense problemes. Aquest any comptavem amb la col·laboració de la Manoli d’Estorm que ens preparava els segons plats dels sopars i això va estar molt bé.

Des del punt de vista arqueològic, el més interessant va ser la localització de murs d’estances al nord de l’església que ens permeten continuar pensant en un complex monàstic a l’entorn del temple. També es va localitzar, però no excavar, un enterrament, probablement tardà (s.XI) com el trobat en la campanya de 2008. Finalment la troballa moble més destacada va ser la balança per pesos petits (com les de farmàcia).

Image

Ens haurem de plantejar quina era la seva utilitat en aquest entorn, què pesaven en aquest lloc i per què.

A finals d’estiu es va fer la campanya de consolidació de la que ja procuraré fer-vos un post especific.

Participació a les 1ers Jornades d’Arqueologia i Paleontologia de l’Alt Pirineu i Aran

3 gen.

Els dies 29 i 30 de novembre es vàren celebrar, a Coll de Nargo i la Seu d’Urgell les Primeres Jornades d’Arqueologia i Paleontologia del Pirineu i Aran amb un gran èxit de públic i de participació.

Nosaltres (en Walter Alegría i jo mateixa) vàrem presentar breument el jaciment de Els Altimiris en la jornada del dissabte que es va celebrar a La Seu d’Urgell.

Va ser una magnífica ocasió per prendre el pols a l’activitat arqueològica i paleontològica que es realitza a l’Alt Pirineu i Aran, per retrobar vells coneguts i conèixer nous investigadors o aquells que no havíem tingut l’oportunitat de veure’ns al llarg de la nostra carrera professional. Com sempre, els dinars van ser un bon lloc de trobada i de debat que venien a completar l’atapeit programa de conferències.

Es van poder detectar buits en la investigació i definir aquelles línies de recerca que estan aportant més dades al coneixement de l’evolució del poblament en el territoris de muntanya.

Una vegada més constatàrem la necessitat de treballar en aquestes zones  i l’interés que tenen per poder comprendre  la nostra història. Afortunadament som una colla els que hi estem interessats i ben segur que aconseguirem fer avançar la recerca arqueològica i paleontològica en les terres pirinenques.

Si voleu veure el programa:

http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/tribunadarqueologia/2013/11/18/primeres-jornades-d%E2%80%99arqueologia-i-paleontologia-del-pirineu-i-aran/

Si voleu veure fotografies dels actes:

http://www.flickr.com/photos/patrimonigencat/11305386933/

http://www.flickr.com/photos/patrimonigencat/sets/72157638540982353/

Ara cal esperar la publicació de les actes que ens permetran disposar d’un estat de la qüestió  sobre el tema a finals de 2013. Esperem que no triguin gaire a sortir.

Si voleu veure la nostra presentació cliqueu Aquí

Marta

campanya de 2013

4 jul.

D’aquí a poc més d’una setmana començarem la campanya d’excavacions d’aquest any que es realitzarà entre el 15 i el 27 de juliol.

Estarem dues setmanes treballant en la zona que envolta l’església pel costat nord i completarem les planimetries que vàren quedar pendents de la campanya anterior.

Com en altres ocasions l’equip estarà format per estudiants i llicenciats en Història i Arqueologia, majoritàriament de la UB. Per a alguns serà la seva primera experiència arqueològica mentre que per altres serà una  més de tantes, però tots junts procurarem tirar endavant la feina que ens espera. Personalment espero que la climatologia ens respecti i que continui fent aquest clima poc estiuenc amb temperatures moderades que ens permeten treballar amb més comoditat.

Com en altres ocasions, esteu tots convidats a compartir amb nosaltres un dia de treball. Recordeu que l’accés al jaciment s’ha de fer a peu per la muntanya, en una ascensió amb un desnivell aproximat d’uns 350 m. que es concreta en 1h. de camí. Per això, si algú vol venir amb nosaltres caldrà que estigui a les 8 de l matí de qualsevol dels dies laborables, al parquing de Montrebei (prop de Pont de Montanyana).

Us esperem.

Aquí us deixo unes fotografies de l’església i una vista des del parquing del lloc on es troba el jaciment, en el primer “grony rocós” començant la carena des de la dreta.

Aeria Esglesia Altimiris 2009183

19 set.

Hola a tots. Aquí us deixo l’enllaç de la notícia sobre els treballs de restauració de l’església de Santa Cecília de Els Altimiris que s’ha portat a terme aquest any. No us perdeu, a la galeria d’imatges, l’espectacular fotografia feta des de l’helicòpter. http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/tribunadarqueologia/2012/09/17/realitzats-els-treballs-de-consolidacio-de-restes-arqueologiques-al-jaciment-dels-altimiris-sant-esteve-de-la-sarga-pallars-jussa/ Marta

Final de campanya 2012

10 ag.

Hola a tots i totes.

Ja hem acabat la campanya d’excavacions. Aquesta setmana comencen els treballs de consolidació i restauració d’estructures. En la primera fase es treballarà en la consolidació de l’església. L’adequació per a la visita es farà l’any que ve.

Us deixo l’enllaç al track de la caminada per pujar a Els Altimiris. No cal que us digui que, en cas d’anar-hi, respecteu el jaciment.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=54892

Imatge

Panoramica_lwr

30 jul.

Panoramica_lwr

Retirant la capa vegetal del sector nou, damunt l’església.

Excavar en Altimiris (Isabel)

15 jul.

Excavar en Altimiris es una experiencia que cualquiera que pertenezca a este extraño mundo de los apasionados por la Arqueología debería probar; digo extraño, en el mejor de los sentidos que se le pueda dar a esta palabra (para mi tiene muchos, muy buenos todos ellos) porque realmente los antropólogos tendrían todo un mundo de disertaciones a su alcance si nos utilizaran como objeto de investigación, no olvidemos que hablamos de un tipo de personas, en las que yo me incluyo, por supesto, para mi es un honor, a las que les encanta mancharse, si, mancharse, entafarrarse, en la mayoría de los casos suele ser con barro, otras, cuando se excavan hogares, el operario puede acabar considerablemente “teñido” con cenizas, carbones (se han dado casos, incluso, de algún arqueólogo que, siendo las muestras recogidas más que suficientes para la analítica, ha llegado a utilizar un fragmento de carbón para simular pinturas faciales, cual guerrero Sioux… verdaderamente curioso).

Otra de las características más significativas de este colectivo vendría dada por la superación física; el arqueólogo, frecuentemente, se propone auto-retos personales que suelen ir relacionados con la fuerza física y no pensemos en ello como en los tradicionales ritos de paso que, en la mayoría de las culturas van asociados al género masculino, no, en este caso es diferente, de hecho gran cantidad de arqueólogas suelen ser muy dadas a querer levantar piedras que casi duplican su peso, olvidando, en muchos casos, rudimentos tran prácticos como el brazo de palanca, ya documentada en sellos mesopotámicos del III mileno a.C.,… la fiebre arqueológica hace olvidar todos estos conicimientos. Este tipo de cualidades, por otro lado, son muy ventajosas en las excavaciones; en el caso de Altimiris permiten, por ejemplo, que tres indivíduos se introduzcan en el interior de una cisterna para, sin dejar de lado la minuciosidad que conlleva recoger todo aquel fragmento de cerámica, carbón, etc. por minúsculo que fuera, liarse a mamporrazos con la gran cantidad de bloques, de dimensiones ciclópeas, que obstruían y dificultaban la excavación de la estructura para después extraerlos mediante poleas y trípodes de madera, construídos por ellos mismos, de este modo practican también la arqueología experimental, les encanta ponerse en las mismas condiciones de dificultad o incluso menos ventajosas que en las que habría trabajado un habitante del poblado.

El trabajo en equipo es muy valorado, alterándose a veces el organigrama del proyecto, de modo que no es extraño encontrarse al director o directora con un pico en la mano mientras que un estudiante o colaborador divaga sobre si la UE 234 es anterior a la 500 o si esta segunda recorta a la primera, por suerte, la voz de mando sabrá poner orden en estos casos, el debate puede ser muy fructífero pero a veces también puede llevar a eternas discusiones bizantinas, no olvidemos que, ante todo, hay que sacar a la luz estructuras, suelos de uso, fragmentos cerámicos,  trozos de metal, posibles clavos tal vez, derrumbes y un sinfín de hallazgos materiales que poco a poco, cual pistas detectivescas que han de ser interpretadas y relacionadas unas con otras, irán elaborando un discurso histórico, aquel que se refiere a los modos de vida del periodo transicional entre la tardo antigüedad y la Edad Media, gran desconocido, especialmente en estas zonas de montaña donde la documentación escrita parece haberse olvidado por completo de dar ninguna noticia de sus pobladores.

Todas estas situaciones son protagonizadas por un grupo de gente que, cada año, reserva una parcela importante de sus vacaciones estivales para acudir a un yacimiento, Els Altimiris, en él, aun se encuentran ocultas numerosas incógnitas, incógnitas que, ante el oscuro panorama que se presenta en materia de financiación cultural, corren el riesgo de permanecer en el olvido, eso sí, a los bancos, que los rescaten, faltaría más.

L’ALTAR DE L’ESGLÉSIA D’ELS ALTIMIRIS. EXCAVACIÓ, ESPOLI I ALTRES SORPRESES (Anna)

15 jul.

Si et preguntessin quin és l’element més important de l’interior d’una església, estem segurs que no dubtaries en donar una resposta: l’ALTAR!

L’església d’Els Altimiris és única i molt especial per diversos factors; així n’estem convençuts aquells que hem tingut la sort de poder-la excavar i estudiar. No obstant, la nostra església comparteix un tret en comú amb tots els espais de culte cristians: està presidida per un inconfusible altar. Durant les campanyes d’excavació realitzades al jaciment entre els anys 2009 i 2011, l’equip d’arqueòlegs d’Els Altimiris hem pogut recuperar aquest característic element, aconseguint així fer reviure l’església en tota la seva essència originària.

Però, què és un altar? Quina és la seva raó de ser, i quin ús en donaren els nostres avantpassats? En termes genèrics, podríem descriure un altar cristià com una superfície elevada, de forma tabular, sobre el qual es dipositen ofrenes i s’ofereix el Sacrifici de la Missa. Els primers altars cristians eren confeccionats amb fusta i, tot i que generalment s’ubicaven al centre del presbiteri, podien ser desplaçats en funció de la litúrgia. Més endavant, però, es començaren a construir altars fixes de pedra, situats just al centre dels absis semi-circulars de les esglésies. Aquest és, precisament, el cas de l’altar d’Els Altimiris.

Tal com mana la fatal tradició dels arqueòlegs, els elements més fascinants que es troben enterrats sota terra sempre comencen a treure el cap quan les campanyes d’excavació ja estan finalitzant. Complint-se aquesta norma, l’altar de la nostra església només va començar a sortir a la llum quan, en un calorós dia d’agost de l’any 2009, els membres de l’equip ja fèiem balanç de les descobertes que havíem pogut realitzar durant les setmanes anteriors. Quan ja donàvem per finalitzada la intervenció a l’absis, va aparèixer davant dels nostres ulls un element que ens va posar en alerta. Es tractava d’una gran llosa de pedra, plana i massissa, situada just davant d’un cúmul de forma quadrada i compost d’un material compacte. Aviat vam lligar caps: aquell cúmul només podia ser la base d’un altar, i la llosa s’hauria de correspondre amb el seu tauler, caigut i desplaçat degut al pas del temps.

Malgrat la il·lusió que ens va provocar aquella descoberta, la campanya finalitzava i caldria esperar per a poder excavar el conjunt de l’altar. Des del laboratori, lluny del jaciment, vam especular sobre la possibilitat que, sota la seva base, s’hi haguessin pogut conservar les relíquies que els “altimirians” hi dipositaren per a consagrar l’església. També vam pensar en tota la informació, referent a la seva manera de concebre el món, que aquesta troballa ens oferiria. Però, en arribar al jaciment l’any 2010, disposats a excavar tot l’altar, vam comprovar com algú, poc conscient del seu valor històric, havia obert un forat sota la base compacta, esperant trobar-hi objectes de valor material. Malgrat la nostra decepció, aquell any vam poder seguir avançant en l’excavació de l’altar i de l’espai que l’acollia. I, finalment, durant la campanya de 2011, vam poder recuperar-lo en la seva totalitat.

Havent conclòs la intervenció arqueològica sobre l’altar, actualment ens trobem immersos en el procés d’interpretació de l’ús específic que en feren els “altimirians” segles enrere. L’estudi del material ceràmic que hi hem recuperat, així com la comparació amb altres esglésies del mateix període i de característiques similars, ens han de permetre reconstruir el significat de l’altar de l’església d’Els Altimiris. Us en mantindrem informats!

La cisterna 1 de Els Altimiris (Marc)

15 jul.

La primera vegada, que amb en Pau, que ens varem posar a treballar a l’interior de la cisterna, la resta de companys ens feien mostres d’enveja, ‘quin morro, estareu ben fresquets…’ No era així, allí dins fotia una calor del dimoni! Tot i això ens varem posar a treballar com a esclaus, suant la gota gorda i fotent-nos cops de cap contra la roca cada vegada que preteníem estirar una mica el cos.

Fins i tot varem haver de convèncer a la Marta que posés en Àlex a treballar amb nosaltres, ja que a l’interior de la cisterna curiosament, vèiem que el ritme de treball s’accelerava, malgrat la calor i la suada majúscula, no volíem, o més ben dit no podíem, deixar de treballar; de forma que la cisterna marcava el tempo i amb dues persones no donàvem a l’abast.

Allí dins era com si el temps s’aturés, mentre picàvem ens imaginàvem com havien de ser els Altimirencs que havien fet aquell forat, tot picat a la roca. Quan temps s’hi devien estar? De quines eines disposaven? Ens imaginàvem al pobre home que va començar a picar la pedra, sabia fins on havia d’arribar? O senzillament li van donar una escarpa i una massa i apa, fins on arribis!

Per altra banda ens preguntàvem fins on arribava, no en teníem ni idea, només veiem que s’anava obrint i que les parets no arribaven mai a agafar la generatriu vertical.

Aquell any vàrem baixar aproximadament un metre i la cisterna començava a assolir unes dimensions bestials.

A la campanya següent, al 2010; no hi vàrem excavar a la cisterna i ni la Marta ni en Walter cedien a les nostres súpliques per deixar-nos-hi treballar i acabar-la. En Pau i jo ens la miràvem amb nostàlgia i aprofitàvem qualsevol descans per posar-nos dins a fumar i a refrescar-nos amb una cerveseta. Allà ens trobàvem en pau i ens quedàvem abstrets mirant les parets amb les seves marques del picapedrer, testimonis muts d’un treball colossal.

No va ser fins a la última campanya que la Marta ja ens havia dit que aquell any tocava acabar-la. Que guai! Amb en Pau fotíem bots d’alegria i cada dia pujàvem pràcticament corrent per retrobar-nos amb la nostra “Sister”.

Poc a poc, anàvem quedant atrapats en aquell forat negre. Aquell forat que sempre havia estat allà, misteriós, ple de bitxos tenebrosos i de preguntes sense resposta… I el nivell continuava baixant. I per si això fos poc, sortien uns pedrots que no ens imaginàvem com els havíem de treure d’allí dins. Vàrem provar de tot, foradant-les i omplint els forats amb morter expansiu, picant-les amb el percutor… finalment res com la força humana i un bon pic i mall; les vàrem esmicolar i au, cap a fora! Val a dir que en aquesta tasca ens va ajudar tot el personal de la campanya, i que si no hagués estat així, potser no les hauríem pogut treure.

Els dies de campanya s’acabaven i nosaltres no deixàvem de baixar, i la cisterna no semblava tancar-se mai. En Toni el Guarda, que els últims dies, en absència de l’Àlex per aquesta campanya, ens ajudava a buidar la cisterna i a trencar rocs; es va dedicar a fer una cata en un racó per tal de poder valorar si el volum aparent de runa a treure es corresponia amb els dies que teníem i sorpresa! Ens quedaven un parell de pams per arribar a un estrat llims vermells i immediatament la roca mare. Allò ens va esperonar i al cap de poc ja teníem la capa de llims del fons tota descoberta.

Ja ens trobàvem gairebé al fons i aquell forat descomunal semblava empetitir-nos, com aquelles espècies autòctones a llocs d’escassa superfície, els nostres cossos semblaven escalar-se d’acord a les dimensions de la cisterna, aquella cavitat era el nostre entorn, el nostre medi.

El contacte amb aquella capa de llims rojos ens emocionava, era el nexe físic entre els habitants de Los Altimiris i nosaltres. L’estrat llimós, format pels residus del poblat durant els últims dies de la seva ocupació, ens havia d’aportar una pila de material interessant, així com mostres de carbonets que ens havien de permetre datar, com a mínim, l’any en que es va abandonar el poblat i tenir més arguments per poder acotar la cronologia del jaciment. De material ben poc en va sortir, tret d’alguna ceràmica i alguna vora de vidre, un tronc cremat i una pila de carbonets petits.

Amb la cisterna buida del tot, aquesta se’ns mostrava amb tota la seva majestuositat; amb un càlcul ràpid – traduint l’espai a mitja esfera més mig el·lipsoide – ens surten uns 33,9 metres cúbics. Gairebé 34.000 litres! I encara falten dues cisternes més per excavar als Altimiris, el que ens indica la existència d’una població estable bastant nombrosa. Havia de ser impressionant veure tot el sistema de recollida i emmagatzematge d’aigua en ple funcionament.

Per fi havíem acabat la campanya amb els objectius complerts, encara que no vàrem poder reprimir certa tristesa en el moment de treure l’escala, desmuntar la politja i les cordes i deixar allà de nou a la nostra “Sister”, solitària, fosca i humida, refugi i hàbitat d’animals misteriosos i fantàstics i ja per sempre de les nostres ànimes petitetes i totalment adaptades al seu medi.

 

%d bloggers like this: